degradació de l'art.pdf

3

òptiques
i
jerarquies
ben
definides,
mentre
se’ns
guia
per
camins
que
hauran
d’orbitar
al

voltant
d’un
únic
i
majestuós
centre:
el
MACBA.




És
evident,
però,
que
no
és
així
com
sorgeix
la
cultura
en
general
ni
l'art
en
particular.
La
mirada

d’aquesta
reestructuració
no
està
posada
en
potenciar
el
teixit
creatiu
ni
en
facilitar
que
hi

creixi
allò
inesperat,
sinó
en
un
consum
cultural
dirigit
al
consens
i
entès
com
entreteniment
de

turistes
o
passejada
familiar
de
cap
de
setmana.
En
el
terreny
professional,
la
càrrega
de
la

responsabilitat
l’han
fet
recaure
en
un
parell
d’informes
(un
del
Consell
de
Cultura
de

l’Ajuntament
i
un
altre
del
propi
MACBA).
Cap
debat
que
incorporés
els
creadors
i
els
diferents

agents
del
sector
artístic
–dels
qui
en
realitat
es
desconfia
profundament,
quan
no
es

menyspreen–,
ni
cap
reflexió
de
fons
que
impliqués
una
veritable
revisió
crítica
del
nostre

passat,
de
les
responsabilitats
que
es
deriven
de
l’actual
estat
de
les
coses,

o
que
busqués
una

prospecció
de
futur.




L’objectiu
d’aquest
article
és
obrir
públicament
aquest
debat.
I
per
fer‐ho,
ens
anirà
bé

introduir
l’anàlisi
d’algunes
de
les
causes
que
ens
han
portat
on
som.




2‐
De
la
idea
de
cultura
que
deriva
de
la
transició



Conflicte
i
cultura




Quina
interpretació
es
va
fer
del
fet
cultural
un
cop
acabada
la
dictadura?
És
important
aturar‐
nos
en
aquest
punt,
perque
il.lumina
prou
bé
el
procés
i
evolució
del
neoliberalisme
cultural

català.




Durant
el
franquisme,
la
cultura
patí
un
doble
ús,
però
sota
una
mateixa
lectura
funcionalista.

D’una
banda,
les
elits
del
règim
(també
catalanes)
van
esgrimir
una
visió
relativament

integracionista
de
la
cultura
com
a
via
alternativa
a
la
política.
En
la
normalitat
cultural,
era
més

fàcil
camuflar
l’excepcionalitat
política
del
règim
i
constatar
que
el
consens
era
assolible
fora