degradació de l'art.pdf

4

dels
conflictes
polítics
i
socials.
La
cultura
havia
de
ser
doncs
un
activador
de
denominadors

comuns
i
un
reflex
de
la
tesi
principal
del
règim:
el
benestar
és
més
important
que
la
llibertat.

Per
tant,
es
tractava
de
definir
la
cultura
per
la
seva
capacitat
de
desactivar
conflictes,
o
en
tot

cas,
per
la
seva
naturalesa
endogàmica,
la
qual
feia
possible
que
el
conflicte
quedés
enmarcat

en
el
producte
cultural
i
que
no
permeés
en
l’àmbit
social.
És
així
com
cal
entendre
l’aparició
de

les
avantguardes
artístiques
al
bell
mig
del
sistema
polític
de
la
dictadura.
Val
a
dir,
tot
i
amb

això,
que
els
esforços
d’aquestes
elits
no
van
reiixir
del
tot,
atès
que
una
bona
part
de
les

pràctiques
socials
i
culturals
estaven
encaminades
a
qüestionar
directament
la
situació

sociopolítica
i
l’administració
que
es
feia
de
la
memòria
recent.
Tanmateix,
aquesta

circumstància
no
treu
la
importància
d’aquest
discurs
al
sí
de
l’aparat
institucional,
que,
per

raons
que
tot
seguit
exposem,
va
filtrar‐se
un
cop
acabada
la
dictadura.



D’altrabanda,
la
cultura
fou
brandida
com
l’estendard
de
la
resistència
antifranquista.
Gràcies
a

la
cultura
es
va
poder
mantenir
viva
la
flama
de
la
llibertat
i
el
somni
de
la
recuperació
de
les

llibertats
civils
(i
també
nacionals,
en
el
cas
de
Catalunya).
Però
aquesta
"funció"
social
i
política

de
la
cultura
comportava
una
contaminació
ideològica
de
les
arts
que
era
profundament

contrària
a
l’òptica
promoguda
per
les
elits
culturals
catalanes,
sempre
anhelants
d’una
visió

nacional
unificada,
d’una
cultura
al
servei
d’uns
valors
comuns,
sovint
patriòtics,
la
pluralitat

dels
quals
no
entressin
en
conflicte.




Aquesta
qüestió
va
sorgir
ràpidament
a
finals
dels
anys
setanta,
però
no
així
la
seva
formulació:

si
les
arts
representen
la
llibertat,
per
què
ningú
no
es
va
demanar
sobre
llurs
funcions
en
un

nou
marc
de
llibertats?
La
garantia
institucional
oferta
a
principis
de
la
dècada
de
1980
a

Espanya
i
a
Catalunya,
en
el
sentit
de
donar
cobertura
perque
l’art
es
produeixi
"en
llibertat",

ha
vingut
acompanyada
d’un
rebuig
a
pensar
en
la
funció
que
tenen
les
pràctiques
culturals
en

una
democràcia,
la
qual
cosa
no
ha
provocat
res
més
que
una
política
garantista,
no
socialment

discursiva.
Això
ha
creat
un
monstre,
que
no
és
altre
que
la
implementació
de
la
política
cultural

com
a
substitut
de
la
cultura:
la
derivació
del
necessari
conflicte
que
genera
la
pràctica
cultural

cap
al
consens
imposat
‐sempre
inflacionari‐
que
determina
la
política
cultural.
Una
política
que