degradació de l'art.pdf


Aperçu du fichier PDF degradaci-de-l-art.pdf - page 5/63

Page 1...3 4 56763



Aperçu texte


5

admet
un
sol
tipus
de
complexitat,
la
que
s’escau
al
seu
propi
mètode.
En
aquesta
derivació

tortuosa
es
va
amagar
un
recorregut
neoliberal
que
garantia
la
despolitització
de
les
pràctiques

artístiques
i
culturals
en
favor
d’una
marca
de
gestió
i
productivitat
administrativa,
que
es
venia

amanida
culturalment.
La
política
cultural
va
servir
per
mantenir
la
"marca"
per
damunt
de
les

realitats
socials
on
les
pràctiques
culturals
es
generen.
Un
art
que
es
manté
explorant
les

tensions
contemporànies
és
incòmode
i
produeix
desconfiança
a
les
administracions.
Aquestes

celebren
l’art,
però
no
les
fonts
de
les
que
brolla.


Un
cop
arribada
la
democràcia,
la
cultura
va
passar
a
representar
‐novament‐
un
mena
de
lloc

de
trobada,
on
la
política
trobés
les
seves
formes
referencials
i
on
activar
nous
valors
de

ciutadania.
Al
principi
dels
anys
80,
la
classe
política
nacional
va
fer
nombroses
manifestacions

respecte
al
principi
rector
que
la
cultura
havia
de
representar:
la
cultura
havia
de
suposar
un

canal
de
vertebració
de
la
ciutadania
en
la
nova
etapa
democràtica
que
s’obria.
A
Catalunya,

tant
dreta
como
esquerra
manifestaren
obertament
que
la
cultura
‐més
aviat,
determinades

polítiques
culturals‐
era
el
lloc
idoni
per
superar
les
tensions
ideològiques
i
de
classe
que
havien

marcat
la
història
recent.
La
cultura
havia
de
ser
el
repositori
on
articular
una
comunió.
Es
van

fer
decenes
de
museus
i
es
van
patrocinar
nombroses
institucions
culturals.
A
Catalunya,
a

diferència
de
la
resta
de
l’estat,
l’expressió
"fer
cultura"
va
adoptar
un
altre
terme,
però
amb

els
mateixos
propòsits:
"fer
país".
L’expressió
encunyada
pels
més
alts
dirigents
polítics

proposava
que
gràcies
a
una
barreja
de
mecenatge
públic
i
privat
les
tensions
identitàries

sempre
presents
al
país
podien
desfer‐se
gràcies
a
una
construcció
cultural
col.lectiva
que

subratllés
la
idiosincràsia
nacional
i
la
projectés
tant
dins
como
fora
del
territori.




Així
doncs,
la
cultura
esdevenia
el
pal
de
paller
de
la
cohesió
social
i
la
participació
ciudatana
en

un
nou
sistema
de
valors.
En
aquells
dies,
l’art,
la
literatura,
el
cinema,
la
música
o
el
teatre,

eran
percebuts
com
actius
democràtics
durant
la
llarga
quaresma
del
franquisme.
Res
millor,

doncs,
que
la
cultura
per
canalitzar
els
impulsos
d’una
societat
ja
democràtica.
Per
tant,
la

cultura
venia
a
substituir
la
política
com
a
lloc
de
trobada.
La
política
estava
massa
contaminada

de
conflicte:
la
política
amagava
massa
perversions
especialment
quan
la
transició
de
la