degradació de l'art.pdf


Aperçu du fichier PDF degradaci-de-l-art.pdf - page 6/63

Page 1...4 5 67863



Aperçu texte


6

dictadura
a
la
democràcia
s’havia
fet
mitjançant
transaccions,
de
vegades
fosques.
La
cultura,

pel
contrari,
estava
molt
més
neta
de
culpes
i
ombres.
La
cultura
quedava
exempta
de
política.

El
president
Pujol
ho
expressà
diàfanament:
"La
cultura
ha
de
servir
per
reconstruir
Catalunya,

no
pas
per
fer
política".
El
president
reconeixia
a
principis
dels
anys
80
que
l’imaginari
cultural

era
propietat
de
l’esquerra,
i
conseqüentment,
la
cultura
havia
de
servir
de
pont
per
trobar

formes
d’entesa.
El
1984
va
encarregar
al
Conseller
Joan
Rigol
que
establís
algún
mecanisme
de

trobada.
El
resultat
va
ser
el
Patronat
d’Investigació
Social
(PIS)
i
el
Consell
Assessor
de
la

Cultura,
tot
plegat
anomenat
"Pacte
Cultural".



El
"Pacte
Cultural"
era
la
constatació
que
l’art
i
la
cultura
havien
de
ser
els
motors
de
la
nova

democràcia
i
de
l’urbanisme
social
barceloní.
Es
reconeixia
la
importància
de
la
cultura
com
a

plataforma
de
diàleg
amb
la
intenció
d’aglutinar
transversalment
els
creadors
més
enllà
de
les

posicions
polítiques
de
partit;
i
de
l’altre
amb
els
plans
urbanístics
municipals
al
Raval,
destinats

a
ordenar
socialment
el
territori.
El
fracàs
d’ambdues
polítiques
a
l’hora
d’aconseguir
els
seus

objectius
és
revelador
de
com
es
va
teixir
aquest
període
històric
en
el
nostre
àmbit,
i
va
acabar

essent
determinant
per
a
abandonar
la
idea
de
posar
l’art
i
la
cultura
com
a
motor
de
canvi

social.
Del
trencament
del
Pacte
Cultural
(motivat
per
les
tensions
polítiques
que
van
produir‐se

amb
el
cas
Banca
Catalana)
en
va
quedar
una
percepció,
per
part
dels
sectors
conservadors
al

govern,
de
que
la
cultura
i
l’art
contemporanis
estarien
sempre
a
la
trinxera
contrària,

provocant
un
replegament
a
les
concepcions
culturals
més
tradicionalistes.



D’altrabanda,
l’esquerra
catalana
havia
plantat
les
seves
arrels
en
la
idea
que
la
ciutat
és
la

cultura,
en
una
actitud
il∙lustrada
que
representa
la
culminació
del
paternalisme
abocat
a

l’obrerisme
decimonònic
(paternalisme
no
tan
llunyà
al
noucentisme
conservador,
com
ara

veurem
linies
més
avall).
La
ciutat
havia
de
ser
el
lloc
on
aconseguir
un
sentiment
de
classe,
on

disciplinar
incipients
burgesies
i
expressar‐les
gràcies
a
una
nova
educació,
també
de
caire

estètic.
La
pròpia
idea
de
ciutat
il.lustrada,
on
l’ordre
comú
parla
de
la
seva
capacitat
de

consensuar,
ha
amagat
el
conflicte
on
sempre
neixen
les
pràctiques
socioculturals.
A
més,
per