LLibre COPEM .pdf



Nom original: LLibre COPEM.pdf

Ce document au format PDF 1.6 a été généré par Adobe InDesign CS3 (5.0) / Adobe PDF Library 8.0, et a été envoyé sur fichier-pdf.fr le 30/01/2013 à 13:40, depuis l'adresse IP 161.116.x.x. La présente page de téléchargement du fichier a été vue 913 fois.
Taille du document: 6.4 Mo (204 pages).
Confidentialité: fichier public


Aperçu du document


Octubre de 2008. Targeta d’invitació a l’acte
del Cinquantenari de l’Institut.

Octubre de 1958. Targeta d’invitació a l’acte
d’inauguració de l’Institut. A l’Arxiu se’n
conserva també l’esborrany manuscrit.

Les persones passem de
pressa per un centre, encara
que la nostra estada pugui
semblar més o menys llarga.
En canvi, les institucions,
encara que es transformin i
s’adaptin a les circumstàncies,
superen les contingències
humanes.

COPEM - IES SANTA EULÀLIA
1958-2008
cinquanta anys d’història, cinquanta anys de vida

portada.indd 1

Tot i que aquí no hi caben els
noms i les vides de cinquanta promocions de l’institut,
cadascun dels nois i noies que
hi han passat, cada professor i
cada conserge, cada secretària
i cada alcalde que s’han ocupat
de l’institut alguna vegada, en
formen part, d’aquest teixit de
relacions i d’aquesta malla de
voluntats que han fet possibles
tantes coses.

08/06/2009 12:55:46

COPEM - IES SANTA EULÀLIA
1958-2008
cinquanta anys d’història,
cinquanta anys de vida

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

COPEM-Santa Eulàlia: 50 anys d’història, 50 anys de vida
Pilar Salvatella
I el Treball de Recerca de les alumnes Laia Núñez i Beatriz Rogel
Amb els diaris de l’hemeroteca, els plànols de l’Arxiu, les
­fotografies de tots els calaixos, les paraules i els records de moltes
persones i el suport i l’ajuda de tothom
Institut Santa Eulàlia, curs 2008-2009

Dipòsit Legal: L-489-2009
Muntatge i impressió: Saladrigues SL

4

Unes paraules

Aquest llibre és una pàgina de la història del Centre i de la vida de totes les persones que hi han viscut, escrita amb el seu treball silenciós i responsable en el decurs de
cinquanta anys.
Els responsables de l’Ajuntament de la ciutat que maldaren per millorar els serveis
educatius aconseguiren que el COPEM, primer centre d’educació secundària de la
­Comarca, fos una realitat.
Els començaments sempre són més difícils, donada la precarietat de recursos. Només disposaven de dues aules i qualsevol racó era bo per fer-hi activitats, però la il·lusió
i l’entusiasme de tothom, professorat, alumnat i personal administratiu, va anar superant
amb escreix tots els inconvenients. Aquesta és la lliçó i l’herència que ens han deixat i la
motivació que ens ha d’empènyer a mirar endavant i mantenir el nivell d’excel·lència.
Per molts anys!
Miquel Saladrigues
Director

7

Presentació i agraïment

Aquest és un llibre una mica especial. Parteix d’una primera idea: un treball de recerca de batxillerat que van encarar amb entusiasme Laia Núñez i Beatriz Rogel l’estiu
de 2008. Gran part del material d’aquest llibre és el resultat de la seva investigació i de
la seva feina. Moltes persones hi han aportat records, paraules, imatges, documents,
suport.
Sense la tasca que han dut a terme Núria Nardi, en la correcció i supervisió, Marina
Casassas, en el disseny i il·lustració, Carles Gomila, en el dibuix i la fotografia, i Miquel
Saladrigues en l’impuls del projecte, aquest llibre no hauria estat possible.
Agraïm en general la col·laboració de tots els que han prestat per a aquesta commemoració i per a aquest llibre alguna fotografia, o bé un dibuix, un paper o un record. També la sana alegria amb què ha dut endavant el projecte la Comissió del Cinquantenari, la
il·lusió i la feina de les dues alumnes, la participació de les promocions actuals del centre
i del Claustre de professorat, així com de l’Ajuntament i la TV de l’Hospitalet.
Un dels primers agraïments particulars ha de ser per a Josefina Vidal, de qui tots hem
sentit explicar alguna vegada la creació del COPEM, i hem conegut els noms dels primers alumnes i dels primers professors. Aquesta memòria viva que sempre ha transmès
per mitjà de la conversa, ha germinat ara en un treball de recerca i després en la realitat
d’aquest llibre.
Les persones que van assistir les primeres passes del treball i hi va subministrar els
primers materials van ser Manuel Fernández, del CELH (Centre d’Estudis de l’Hospitalet). Gràcies a ell, hem pogut disposar del BIM (Butlletí d’Informació Municipal) i altre
material documental sobre la història de Santa Eulàlia i la primera història del COPEM. I
Juan Manuel Fernández, ànima i memòria de l’Arxiu de Santa Eulàlia, que ens va facilitar
moltes dades referents a la història de la barriada.
9

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

El professor Emilio Lalana, jubilat en els últims anys, havia recollit molt material fotogràfic a l’Arxiu de l’Hospitalet, que ha posat a la nostra disposició des del primer moment.
A l’Arxiu també vam trobar tots els plànols fins a la dècada dels 70, que ens han
permès reconstruir la història de l’edifici. I cartes, memòries, documents. A més,
el seu servei de recollida de premsa referida a l’Hospitalet ens ha estat molt útil.
L’hemeroteca de la Biblioteca de Catalunya va fer la resta, a partir d’aquest primer
material obtingut a l’Arxiu. La lliure disposició –des del mes d’octubre de l’any passat, precisament- de l’hemeroteca de La Vanguardia a través de la xarxa ha estat
extraordinàriament útil per a la recomposició d’algunes etapes més poc estudiades
de l’institut.
Cal esmentar també tots els professors i professores que han donat suport i idees,
informacions i materials, i que s’han involucrat en el nostre treball i en aquest llibre.
A tots ells ­–Carme Llitjós, Biel Carrió, Àngels Roquet, membres de la Comissió del
Cinquantenari, i també Mercè Guilemany i Mercè Potau, Helena Sanz, Joan Alberich,
Mercè Esplugues, Rita Dalmau, Àngels Amorós, Florentino Ibañez, Ma Rosa Guillén,
Mariona Gili, Òscar Julve, Ricard Serrano..., les secretàries del centre Conxita Gómez i
Mari Carmen Marcos, i molts més– moltes gràcies, de debò.
També hi ha tot un conjunt d’alumnes que han ofert els seus records, les seves paraules i el material gràfic: Jordi Vea, delegat de la primera promoció, que ha facilitat
també el contacte amb altres alumnes, Jaume Edo, Joan Ferrando, Carles Ferrando,
Artur Balaux, Jordi Condal, Marina Tomàs, Carmen Camacho, Montse Conde, Guillem
Cansado, David Núñez, Mireia Mascarell, Marc Tarragó...
Els Departaments de Castellà, d’Anglès i de Dibuix de l’institut, la Secretaria del
centre i l’AMPA ens han facilitat la possibilitat de les fotografies del mobiliari antic.
L’Associació de Mares i Pares ha aportat materials sobre la seva història, que és també
la del centre.
Un esment especial mereixen els anteriors Treballs de Recerca realitzats sobre el
COPEM i la seva història, elaborats per alumnes, i que romanen a la Biblioteca de
l’Institut. En concret, el de Núria Papiol, fet l’any 1996 i el de Saül González, fet el
2003. Hi hem tingut una guia i una base per poder fer la nostra pròpia història de
l’Institut.

10

De tots i per a tots, fins i tot dels que no s’esmenten, és aquest Treball de Recerca i
aquest llibre commemoratiu, que vol ajudar a fer memòria i a compartir la satisfacció de
formar part de la comunitat educativa de l’institut de totes les èpoques –13.368 alumnes i gairebé 450 professors, a més de totes les persones d’administració i serveis.
Tot i que aquí no hi caben els noms i les vides de cinquanta promocions de l’Institut, cadascun dels nois i noies que hi han passat, cada professor i cada conserge, cada
secretària i cada alcalde que s’han ocupat del centre alguna vegada, en formen part,
d’aquest teixit de relacions i d’aquesta malla de voluntats que han fet possibles tantes
coses.
Els noms que hi apareixen, doncs, són una representació de tots nosaltres, i les històries que s’expliquen, un exemple de les nostres històries i ens inclouen a tots: aquells
que vau començar l’octubre del 58 i els que comenceu ara i no enteneu gaire què ens
empesquem amb tanta celebració.
També són de l’institut tots aquells que ja no hi són, el record dels quals sempre és viu
entre nosaltres.
El COPEM va ser el primer institut de l’Hospitalet i de la comarca, el primer COPEM
del país, i l’únic que continua dret al mateix edifici on va néixer. Que duri molts anys, i
que la idea que el va crear i que l’ha mantingut en peu, ens sobrevisqui a tots.
Pilar Salvatella

Professora, tutora del Treball de Recerca
i coordinadora d’aquest llibre

11

Records de la meva estada
com a professor a l’IES Santa Eulàlia
La meva estada com a professor a l’IES Santa Eulàlia de l’Hospitalet va ser des del
curs 1977-78 fins al 1985-86, és a dir, nou anys. En aquest període de temps, el país
va experimentar canvis molt importants, que van ser viscuts amb molta intensitat per
tots els ciutadans en general i pels ensenyants en particular. En aquestes circumstàncies es van crear moltes expectatives posades en la il·lusió de crear un ambient polític
més participatiu. La grisor plúmbia que durant tants anys havia planat sobre el país
semblava que s’anava esvaint.
Tota la comunitat educativa amb la qual vaig conviure es manifestava i actuava amb
molta passió davant de qualsevol esdeveniment acadèmic, polític, cívic o de qualsevol
mena. Com és natural, no hi havia unanimitat absoluta en la manera de fer i les discrepàncies es feien evidents en discussions, de vegades, més abrandades i, de vegades,
més dissimulades. En aquest temps de canvi, que en la perspectiva històrica actual
és anomenat època de transició d’un sistema dictatorial cap a un altre de caire més
democràtic, van passar els meus anys de servei dedicats a l’ensenyament secundari a
l’Hospitalet.
Influenciat per les idees d’alguns autors clàssics, dels quals sóc devot per professió i
per devoció, m’he adonat que en el món en el qual viu l’ésser humà tot es reforma i es
transforma constantment. Tot canvia tret d’una cosa, la llei del canvi, tal com es desprèn
del contingut valuós dels fragments atribuïts a Heràclit. El canvi, favorable o no, és momentani i terriblement fugisser. De seguida se t’escapa de les mans. És inabastable.
Per a una persona poc àgil i lenta de mena, que en la infantesa i en la joventut ha
tingut experiències que, vulguis o no, pesen i deixen una petjada, no és estranya l’opció
per la discreció i per la serenor aparent, malgrat els neguits inevitables que un pugui
tenir interiorment. Per això no he estat partidari d’actituds combatives, fruit del fervor
13

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

tan justificable i tan comprensible com es vulgui. Les meves limitacions m’han inclinat
cap a actituds aparentment més tranquil·les, serenes i contemplatives. I és que potser
he fet massa cas d’un text que, quan el vaig llegir per primera vegada, em va agradar i
que no em sé estar de reproduir:
Pitàgoras deia que la vida dels homes li semblava comparable a aquell mercat que
organitzaven a Olímpia amb el gran espectacle dels jocs i amb la participació de tot
Grècia. Allí uns pretenien aconseguir la glòria i la fama de la corona amb els seus cossos
ben entrenats; d’altres hi anaven per vendre i per comprar, induïts pel delit dels negocis;
però també hi havia una altra mena de gent, precisament, la més noble, que no cercava
ni l’aplaudiment ni l’especulació, sinó que hi anava a contemplar l’espectacle i a observar amb interès què hi feien i com s’ho feien. (Ciceró, Tusculanes 5, 3, 9)
Sempre he intentat col·laborar, en la mesura de les meves capacitats, en les tasques
que afavoreixen el bon funcionament dels centres en els quals he treballat. Ara bé,
sempre que he pogut, he mirat d’esquivar els càrrecs de responsabilitat, senzillament
perquè no m’han fet mai feliç en la meva intimitat.
No obstant això, contra la meva voluntat, no em vaig poder escapolir de ser nomenat director de l’institut Santa Eulàlia de l’Hospitalet. Ho vaig ser per culpa d’una
fórmula que l’administració d’aquell moment va posar en pràctica i que es va acomplir
malgrat la meva insistència davant de les persones que en aquells moments formaven
part del claustre de professorat.
Van haver de passar dos cursos, que per a mi van ser els més llargs de tots el que
he viscut com a professor. Per tal de poder-me treure de sobre la càrrega del càrrec, va
caldre que tinguessin lloc els primers intents, tímids, de descentralització de l’Estat.
El meu període directorial, ple d’accions reivindicatives per molts motius justificats,
va coincidir amb l’execució de les obres d’ampliació del nombre d’aules el centre. Malauradament, l’aparició desafortunada d’unes aigües sulfuroses en el subsòl que ocupa
l’institut de Santa Eulàlia no deixaven quallar el ciment dels fonaments de la part d’ampliació tocant a l’avinguda del Carrilet. Calia fer una substanciosa injecció de diners, ja
que els pressupostos previstos no eren suficients. On s’havia de decidir l’ampliació del
pressupost era al Ministeri d’Educació. Ja sabem que materialment i també espiritual14

ment Madrid era -i encara és- molt lluny, sobretot sempre que es tracta de dotar tal com
cal les infraestructures de la perifèria de la península on ens ha tocat viure.
Mentrestant, malgrat tots els entrebancs infraestructurals, l’institut havia de funcionar
o semblar que funcionava. El despatx de direcció va esdevenir una esquifida sala de
professors, el que havia estat el gimnàs fins aleshores es convertí en tres aules provisionals, separades per envans fets de totxo sense arrebossar. Aquests tres espais no tenien
autonomia per entrar-hi, ja que es comunicaven entre ells, perquè no hi havia possibilitat de crear un passadís exterior. Així, doncs, en aquell temps, l’institut va viure una precarietat fastuosa entremig de les obres aturades per falta de dotació pressupostària.
El pati era ple de material de construcció que va quedar sense utilitzar. Van romandre
a la vista molts sots i forats oberts per on sortien en plena llibertat unes rates que semblaven ben peixades. Les rebentades de les canonades de les conduccions d’aigua que
eren a la vista casualment solien produir-se durant els caps de setmana. Encara recordo
perfectament com més d’un dissabte o diumenge, gràcies als avisos dels veïns, vaig haver
d’anar a l’institut a tancar les aixetes de pas per tal d’evitar les molèsties de les fuites.
Malgrat totes aquestes carències i privacions físiques del centre he d’agrair la col·
laboració desinteressada i eficaç de totes les persones que formaven part del professorat i dels pares i mares dels alumnes amb qui vaig viure intensament aquest període
de canvi material, del centre, interromput per un seguit de destorbs econòmics i burocràtics.
Un altre exemple del canvi que vaig viure com a director i que considero transcendental per al nostre país, és el fet que la llengua catalana fou emprada per primera vegada després de molts anys en la comunicació oficial de l’Administració −aleshores la
delegació del Ministerio de Educación y Ciencia– amb l’institut. La secretaria del centre
ja s’havia avançat en l’ús de la llengua del país amb les autoritats educatives.
Encara conservo unes fotocòpies de la correspondència entre la Direcció de l’institut
i la Delegació del Ministerio, interessant tant pel fons com per la forma. Pel que fa al
fons es tracta d’una reclamació repetida i insistent de la llista de professors que va participar en una vaga dels dies 24, 25 i 26 de novembre de 1980. Les reclamacions de la
Delegació del més de desembre eren redactades en castellà, però les fetes a partir de
15

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

principis del mes de gener de 1981 ja eren escrites en català. Quant al fons, la Direcció
del centre contestava cada requeriment que no es podia fer una llista dels professors
que havien participat en la vaga per la poca significació objectiva de les dades escasses
que hi havia als fulls d’absència de la sala de professors. El carteig sobre aquest afer va
durar uns quatre mesos i afortunadament al final es va arxivar sense conseqüències.
Potser la part més viscuda en els meus records de l’IES Santa Eulàlia és la produïda
pel contacte amb l’alumnat. Tots ells ara ja són adults, alguns d’ells col·legues com a
docents de la meva matèria o d’altres, i molts amb càrrecs de responsabilitat com a
ciutadans. Gosaria dir que el record que en guardo és gairebé inesborrable. Com que
conservo tots els quaderns de notes amb la fotografia de cada noi o noia que ha passat pel meu davant, no em costa gaire refer mentalment la classe en el temps i l’espai,
tot obrint la llibreta de cada curs. He de dir que ho he fet algunes vegades i que hi he
gaudit molt.
He de confessar que el que potser m’ha interessat més a la meva vida com a professor ha estat, i és, què, com, quan i per què aprenen les persones que l’atzar m’ha
posat en el meu camí professional. Així com ser director del centre no m’ha interessat
mai gens, sí que he desitjat ser el director de l’aula. He mirat d’atreure, de commoure,
d’impactar i, si convé, de fer ballar els alumnes espiritualment i materialment. No puc
demostrar que espiritualment ho hagi aconseguit, però tinc alguns testimonis que els
he fet ballar danses gregues dins de l’institut i a fora. Guardo una fotografia, feta per
la meva benvolguda col·lega Mercè Otero, en la qual es pot veure com uns nois i unes
noies alumnes i jo ballem danses gregues a la vora de l’amfiteatre de Tarragona en una
sortida cultural que solem fer els professionals de les llengües clàssiques.
Hem de ser conscients que les persones passem de pressa per un centre, encara que
la nostra estada pugui semblar més o menys llarga. En canvi, les institucions, encara que
es transformin i s’adaptin a les circumstàncies, superen les contingències humanes.
Una de les coses que ha perdurat en el centre és la denominació de Santa Eulàlia que
es donà al centre durant l’època en què vaig ser-ne director. Indiscutiblement, Santa Eulàlia té una cadència musical que supera l’acrònim COPEM, que el centre adoptà com
a primera institució d’ensenyament secundari a l’Hospitalet.

16

Després de valorar diverses propostes, el professorat es decantà pel nom del barri
on està ubicat el centre. Personalment, Santa Eulàlia és un nom que em complau encara
ara per diversos motius. Es tracta d’un topònim antic i venerable relacionat amb Barcelona, com la mateixa història de la ciutat de l’Hospitalet. D’altra banda, és un nom femení i, en l’època en què es va decidir, les denominacions recordant dones no sovintejaven
gaire. És just el fet de reconèixer que les dones han cooperat tant o més que els homes
en els avenços de la humanitat, tant els materials com els espirituals. En tercer lloc, el fet
que Eulàlia sigui un nom d’origen grec que significa ‘ben parlada’ professionalment ja
produeix una satisfacció, tan íntima com és vulgui però intensa. Finalment, si pensem en
l’origen etimològic del mot grec λαλεϖ, laléo, ‘parlar’, en adonem que es tracta d’un
mot onomatopeic, molt estès, que repeteix la síl·laba la. Aquest ètim el trobem en rus:
lála, ‘xerrar’; en lituà, lalúoti, ‘parlotejar’, i en llatí lallo, ‘cantar per fer dormir un infant’.
La tasca dels professors s’assembla a l’efecte de les onomatopeies. Una onomatopeia evoca alguna cosa imitant un so. Una persona que es dedica a l’ensenyament ha
de repetir, moltes vegades i sense defallir, per evocar els conceptes, els procediments
per resoldre problemes de tota mena. Els nois i les noies que tenim al nostre davant són
com uns infants que sembla que dormen. Cadascun d’ells es desperta en un moment
donat de la seva vida. Hem de creure que els sons de la cantarella que cada ensenyant
li ha deixat en el fons del seu inconscient, més endormiscat o més despert, és com una
llavor que germinarà i brotarà amb força renovada una primavera no gaire llunyana.
Joan Alberich

Professor i director
de l’IES Santa Eulàlia als anys setanta i vuitanta

17

1. Situem-nos en el temps

L’Hospitalet i Santa Eulàlia
fins a mitjans del segle XX
Al començament, la població que vivia a les terres que avui coneixem com la nostra ciutat s’agrupava en dues zones: el Samontà, a la part de muntanya, i la Marina, en les terres pròximes al delta del
Llobregat. A partir dels segles XI i XII es configura
a mig camí, un altre nucli de població al voltant de
l’església de Santa Eulàlia Provençana. Cap al segle
XIII la població es congrega, en terres de la Marina,
al voltant de l’Hospital de la Torre Blanca, un petit
hostal situat en el camí de Barcelona a Cornellà,
del qual podria provenir el nom amb què es coneix
avui dia el municipi. Aquest hospital era un alberg
on es donava aixopluc als vianants. Oferia el servei
als viatgers, soldats, mercaders que anaven a Barcelona o en venien. Aquest hostal i la població del
voltant és referit en textos antics com la Pobla de
l’Hospitalet. Dels antics hostals, hem conegut, potser, el de la Bordeta d’en Vidal, davant de la Pinça,
enderrocat no fa gaires anys.
El primer nucli important de població a l’Hospitalet, doncs, estava situat a la Marina, envoltat per
terres riques i aptes per al cultiu, els antics camps
provincials (o provençans), camps comunals guanyats al mar al marge esquerre del delta del Llobregat; en altres casos eren pantanoses i enfangades,
com les situades més a prop del riu. La zona entorn

de l’ermita de Santa Eulàlia també creixia, comunicada directament amb Barcelona a través d’una
carretera Provincial plena de masos, camps i hortes
fins a Sants.
Per la seva situació, l’Hospitalet ha estat al llarg
de la seva història una població agrícola. Aquesta
producció de subsistència es fa intensiva al segle

L’hostal de la Bordeta d’en Vidal, que donà nom al barri de la Bordeta

21

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

En canvi, a través de la carretera de Barcelona
a Santa Creu de Calafell -actuals carrers de Santa
Eulàlia, Enric Prat de la Riba i Major-, hi devien penetrar els nous fenòmens propis de la modernitat
i el progrés: les indústries, la urbanització, l’edificació... Aquesta carretera, al voltant de la qual
havia crescut a finals del segle XVIII el barri de la
Bordeta, en el terme de Barcelona, allotjà instal·
lacions i dependències de fàbriques barcelonines,
que també arribaren al terme de l’Hospitalet, sobretot després de la prohibició d’instal·lar-se a
Barcelona.

L’ermita de Bellvitge, a començaments de
segle, amb els camps inundats

XVIII, mentre s’hi comencen a instal·lar les primeres
manufactures tèxtils. El que avui coneixem com a
Santa Eulàlia oferia també fins a la segona meitat
del segle XVIII un paisatge totalment agrari, amb
camps de cultiu i masies. Tal i com ens va contar
Joan Manuel Fernández, de l’Arxiu de Santa Eulàlia, els carrers que coneixem avui dia com de la
Unió, Muns, Mestre Carbó i els seus perpendiculars carrers de Pareto, Anselm Clavé, Comerç, Jacint Verdaguer... eren els límits de les parcel·les de
conreu. Per aquestes vies es feia passar l’aigua per
regar els camps i les hortes.
22

Al 1789 ja s’havien dedicat a l’ús industrial algunes parcel·les de la Marina de Santa Eulàlia: els
prats d’indianes, “extensions d’herba on s’aprofitava el sol per a blanquejar les peces de roba que
s’hi estenien totalment, per a ésser després estampades”. N’hi ha fins a deu, de prats d’indianes
documentats, i juntament amb alguna fàbrica de
pells constituïren el patrimoni industrial local. L’última notícia que tenim dels prats d’indianes és la
venda del Prat de la Manta, el maig de 1836, però
és habitual trobar referències als Prats dels Maons,
del Formentí i el Prat de l’Oració, en aquesta etapa
preindustrial de finals del s. XVIII. Els prats d’indianes van anar desapareixent a la primera meitat del
segle XIX, i al seu lloc s’instal·larien noves factories
industrials. El nom d’alguns indrets i carrers de la
ciutat hi fan referència.
El Canal de la Infanta, inaugurat l’any 1819, que
porta l’aigua del Llobregat des de Molins de Rei
fins a Can Tunis al llarg de 18 quilòmetres, conver-

teix La Marina en zona de regadiu. També la indústria farà servir l’aigua com a força motriu, aprofitant
els saltants d’aigua del canal. Els regatges que procura des d’aleshores el canal de la Infanta determinen, efectivament, l’organització de les parcel·les
en feixes –estretes i llargues-, que constitueixen el
canemàs dels carrers actuals de la barriada de Santa Eulàlia.
Les primeres indústries d’aquesta nova etapa, a
partir de 1830, són els molins fariners, una bòbila, alguna fàbrica de paper i una altra dedicada al
blanqueig i aprest de peces de cotó: la fàbrica de
La Aprestadora, la primera de vapor a la ciutat, és

de 1853. Al costat s’hi construeix al 1854 la fàbrica de midó d’Antoni Pareto, que després havia de
donar nom al carrer, probablement perquè era el
nom que hi donaren els mateixos treballadors que
hi acudien. La línia de ferrocarril Barcelona-Vilafranca arribà a l’Hospitalet l’any 1854, i és un altre dels
símbols de les transformacions que es produïen.
El creixement de Sants i la Bordeta, i el desplaçament de les fàbriques que des de meitat de segle no podien instal·lar-se a Barcelona, havia arribat
al terme municipal de l’Hospitalet, a Santa Eulàlia.
El nom de la barriada –fins aleshores, popularment,
la Mitjagalta- potser va ser una decisió de l’Ajunta-

Carrer d’Enric Prat de la Riba,
a començament del segle XX

23

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

ment per afirmar el seu domini administratiu sobre
un territori pròxim a Sants, perquè es parlava de
temptatives d’annexió. Com que el nou barri havia
sorgit al voltant de la carretera que portava a l’ermita de Santa Eulàlia, aquest és el nom que es devia
imposar. La referència més antiga és del 1859.
Cap al 1866, la crisi industrial de tot el país va
provocar el tancament de La Aprestadora i Can Pareto i es va aturar el procés de creixement industrial. Un cop passada la crisi, cap al 1874, se’n va
reprendre l’impuls. Les fàbriques es van instal·lar,
aleshores, al costat de la carretera del Mig, paral·
lela a la carretera Provincial.
Un altre sector industrial singular és el que des
de 1881 perfumà el barri de Santa Eulàlia. Es tracta
de la fabricació de greixos i adobs a partir d’animals morts, que es coneixia amb el nom de La pu·
dor. A causa d’això, el barri de Santa Eulàlia, durant

La fàbrica de La Aprestadora,
des de les finestres de l’institut

24

aquest període, es va anomenar El barri de les Mos·
ques. El tractament de les escombriaires van generar una certa especialització: l’evacuació de latrines
es complementà amb la recollida d’escombraries,
que servien per alimentar porcs, gallines, etc., i generaven així una activitat econòmica qualificable de
ramaderia intensiva. També van donar lloc a la fabricació de fems i a la indústria dels adobs.
Aquesta activitat es va allargar fins ben entrat el
segle XX. Els sitials eren uns patis grans on es construïa la casa familiar i es produïa la tria i la separació
de les deixalles. Primer els escombriaires sortien a
recollir les escombraries. Quan ja en portaven el
carro ple, tornaven cap a casa i buidaven tot el que
havien recollit al terra del pati. Llavors, les dones
triaven i després es reciclaven els materials. Amb
poques excepcions, tot s’aprofitava, cada cosa per
a una destinació diferent.

El 1882 es va obrir una nova factoria de filats i
teixits de cotó, can Basté, que són els grans edificis
que actualment constitueixen el conjunt de Tecla
Sala.
Tot i això, el creixement industrial definitiu es va
produir a les dècades de 1890 i 1900. Al tombant
del segle, amb una població de gairebé 5.000 habitants a tota la ciutat, l’entorn de Santa Eulàlia,
que en tenia prop de 500, mostrava un paisatge
industrial, amb les fàbriques de l’Aprestadora, Can
Pareto, Can Basté, Can Trinxet, Can Gras... i els
seus nuclis d’habitatges de treballadors, els vapors,
mentre pervivien encara els nuclis antics i les masies a la resta del terme.
El 1912 es va inaugurar el Carrilet, però la via
–que no serà soterrada fins als anys 90– partia el
barri. El 15 de desembre de 1925 l’Hospitalet va
obtenir el títol de ciutat, per Reial Decret, i com
a conseqüència d’això es veié obligada per llei a
planificar amb algun pla urbanístic el seu creixement, que fins aleshores havia estat descontrolat.
Al 1932, es va inaugurar el metro a Santa Eulàlia,
que ja arribava fins a l’estació de la Bordeta. No va
ser fins més de seixanta anys després que arribaria
a la Rambla Just Oliveres.
Un reportatge de juny de 1935 sobre la ciutat de
l’Hospitalet que es conserva a l’Arxiu, sense haver
pogut establir de quin diari, destaca el creixement
que ha tingut aquesta població en un període de
20 anys, que de 5.000 habitants ha vist augmentada
la seva població a més de 40.000. La importància
industrial ja és destacable: Existeixen a l’Hospitalet

Carros i patis del
tractament de
les escombraries

25

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

fàbriques importants de teixits, cotó, de cànem, de
filatures de seda; grans foses de ferro i metalls, de
productes químics amb totes les seves varietats i
especialitats, de joguines, d’impermeables, de cel·
luloide, de paper i tantes altres que seria llarg enu·
merar. Però la riquesa agrícola encara no ha cedit
el seu terreny: les seves hortes, regades amb aigua
procedent del Canal de la Infanta, avui “Esquerra
del Llobregat”, que les absorbeix del riu d’aquest
nom, donen una característica a la nostra població
molt semblant a la de València amb les seves hor·
tes. El cultiu que es desenvolupa és intensiu; per
això les seves verdures i llegums es produeixen en
tot temps ...
El comerç, però, tot just comença a desenvolupar-se. El mateix reportatge diu: Els comerços no
tenen la importància que la ciutat requereix, car la

Can Trinxet

26

proximitat amb Barcelona fa que [...] l’Hospitalet
representi una prolongació de la metròpoli. I hi
afegeix: Actualment s’està acabant la Plaça Mercat
de Santa Eulàlia que s’ha construït també expres·
sament per a mercat, a l’efecte de dotar aquella
barriada d’un centre de contractació que reunís
les condicions higiènico-sanitàries. Pel que fa a les
tasques educatives, el diari continua: El Conseller
de Cultura es preocupa extraordinàriament dels
assumptes del seu departament i fa funcionar les
escoles nacionals i municipals que, en nombre de
49, posseeix la nostra ciutat”. La ciutat, doncs, ja és
industrial, però encara és agrícola.
Si la població havia crescut d’aquell manera fins
l’any 1935, al cap de vint anys arriba als 100.000 habitants. Ja és la segona població de Catalunya, en
nombre de persones, i ha tingut un dels creixements
de població més ràpids de tot Europa. El Correo
Catalán de 13 de desembre de 1955 ja pot titular
d’aquesta manera espectacular, el seu reportatge:
En 1955, su población aumenta a razón de un veci·
no cada hora. En el text s’explica en detall aquest
creixement: Es curioso observar el proceso seguido
en los últimos cincuenta y cinco años. En 1900 era
un pueblo de tercera categoría con una población
de 4.891 habitantes. En 1910 la aumentó en dos
mil; en 1920 tenía ya 12.393, y en 1930 fue cuando
experimentó su más rápido crecimiento a conse·
cuencia de la construcción del Metro Transversal y
la Exposición de Montjuich, comprobándose una
población de 37.650 vecinos. La Guerra de Libe·
ración marcó, como es natural, un paréntesis en su
desarrollo, pero una vez terminada, Hospitalet vol·

vió por la curva ascendente, llegando a 51.249 en
1940 y a 71.580 en 1950; fue en este año cuando
Hospitalet consiguió la categoría de segunda ciu·
dad de Cataluña en número de habitantes. Desde
1900, en que el pueblo de Hospitalet tenía 4.891
habitantes, hasta el presente año 1955 que rebasa
los 100.000, la ciudad ha experimentado un creci·
miento de 95.109 habitantes, pudiéndose clasificar
como la ciudad de España –y tal vez de Europaque más rápidamente ha crecido.
La ciutat ja té en aquell moment grans barris
–Hospitalet Centre, Collblanc, Santa Eulàlia, la Torrassa, La Florida, Can Vidalet, Pubilla Casas i Marina- però una quarta part d’aquesta ingent població viu a Santa Eulàlia. La crònica sobre la barriada
que publica El Correo Catalán el 9 de novembre de
1957 diu el següent: En la actualidad cobija 24.000
habitantes y está en estudio la apertura de una es·
tación de los Ferrocarriles Catalanes. La gente de
la barriada se extraña de que esta mejora no se
haya producido ya. Es una necesidad que esperan
con los brazos abiertos.

són, en aquest ordre: la canalització del riu Llobregat, la mecanització de la comarca i la revalorització dels productes del camp. La comarca té cent
quaranta mil habitants, quatre mil cinc-centes hectàrees de cultiu i quatre mil empreses. La ciutat de
l’Hospitalet rebenta de persones i de necessitats
urbanístiques i de serveis, que resumeix l’alcalde
senyor Solanich en aquesta Assemblea: construcció
de vies de comunicació eficaces entre les diverses
barriades de la localitat, construcció de xarxes de
clavegueram, construcció de mercats a La Florida
i Pubilla Casas, renovació de paviments a diferents
carrers i avingudes, instal·lació d’enllumenat públic,
ampliació i modernització de l’Escorxador Municipal, construcció d’un grup escolar a Pubilla Casas,
inici del projecte d’obres per a la supressió del pas
a nivell de la via del tren a la carretera de Santa
Creu de Calafell...

El 6 de març de 1958 el diari Solidaridad Nacio·
nal titula la crònica de la ciutat: Hospitalet debería
ser cabeza de partido de la Comarca del Llobregat.
Ho és Sant Feliu des de fa setanta anys, però ha tornat a parlar-se d’una possible annexió de la ciutat
de l’Hospitalet a Barcelona; la ciutat s’hi resisteix i
reivindica la seva capitalitat, que ha de concretar-se
en l’adquisició de la seu judicial.
La setmana següent se celebra l’Assemblea Econòmica Comarcal i els problemes que s’hi exposen

La inauguració del Metro a Santa Eulàlia

27

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

-¿Qué le ha llevado a Madrid?
-La inquietud que tenemos en el municipio por
acelerar la solución de todos nuestros problemas.
-¿Hay muchos?
-Sí, porqué la ciudad se ha quedado chica.
-¿Qué hay del establecimiento de un Juzgado
de Primera Instancia?
-Hemos iniciado las gestiones con el director ge·
neral de justicia a fin de dar a Hospitalet categoría
de partido judicial, con el objeto de que nuestros
vecinos no tengan que desplazarse a Sant Feliu,
hoy cabeza de partido.
-¿Qué otras visitas ha realizado en la capital del
Reino?
-En el Ministerio de Educación Nacional se han
continuado los trámites sobre los grupos escolares
que se engloban en los cuarenta millones.
-¿Otro ministerio visitado?
-El de Obras Públicas.
-¿Relacionada la visita con la supresión del paso
a nivel?
Ponent de Cultura de l’Ajuntament i impulsor del
COPEM, senyor Josep Ferrando

-Desde luego, a pesar de que como usted sabe,
las obras de supresión ya han comenzado […]
-¿Otras gestiones en Madrid?

El juny de 1958 l’Hospitalet ha assolit la xifra
de 104.000 habitants. Aquest mateix mes l’alcalde es desplaça a Madrid per fer diverses gestions relacionades amb la ciutat. I la premsa promet
de parlar-ne més endavant, quan torni. En tornar,
l’alcalde concedeix una entrevista al cronista de
Solidaridad Nacional en què sembla reservar-se
informació:
28

-Sí, diversas, que cumplen con el interés general
de la ciudad.
Malgrat la reserva d’aquestes declaracions, ara
sabem que aquell juny de 1958, durant la visita a
Madrid, l’Alcalde de l’Hospitalet, senyor Solanich,
i el Ponent de Cultura, senyor Ferrando, que l’hi
acompanyava, duien també a la cartera el projecte, els plànols i la il·lusió del COPEM.

Ermita de Santa Eulàlia

29

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

La Masia de Can Bitllera, al costat de la
Riera Blanca, voltada de camps i hortes,
porta d’entrada a Santa Eulàlia

30

El Metro

Les vies del carrilet

31

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

El pont d’en Jordà

32

Ara també fa 50 anys de…

Aquell any 1958 van passar altres coses al món.
I també se celebren alguns altres cinquantenaris.
Com era aquell any en què s’inaugurava el COPEM? Com es vivia? Als diaris de l’època hem trobat notícies i publicitat que ens en donen algunes
dades:

n’està exclosa. Charles de Gaulle és nomenat,
aquest any 58, president de la República Francesa.
També fa cinquanta anys de la revolució cubana: Fidel Castro i Che Guevara es despleguen per tot el
territori per enderrocar el règim de Batista i entren
a l’Havana l’1 de gener de 1959.

Fa 22 anys que el cop d’estat ha instituït Franco com a Caudillo. S’acaba de construir el Valle
de los Caídos, que s’inaugurarà l’any següent. A
Catalunya neixen aleshores dues entitats cíviques
importants: l’Associació Democràtica Popular de
Catalunya (ADPC), que després donaria lloc al FOC
(Front Obrer de Catalunya), d’on procedeixen, per
exemple, Pasqual Maragall, Narcís Serra, Miquel
Roca, Alfons Comín, Raimon Obiols..., i CC (CristCatalunya), d’on prové Jordi Pujol. Es crea el Cercle
d’Economia, format per empresaris i professionals
que pretenen obrir l’economia a Europa. És el moment en què arriben al govern franquista els ‘tecnòcrates’.

Mor Pius XII, que dirigia l’Església Catòlica des
de 1939. La plaça de l’institut, que no té nom, rebrà el d’aquest papa a començaments de l’any 59.
És escollit sant pare Joan XXIII, que anunciarà, uns
mesos després, el Concili Vaticà II. L’Església, que
es troba en una situació d’un cert aïllament després
de segles de dogmatisme, convocarà un concili que
portarà la cristiandat a plantejar-se els grans temes
que afecten la seva relació amb la societat d’aquell
moment: l’acceptació de les idees de democràcia,
de llibertat religiosa, de drets humans, l’aconfessionalitat de l’estat, el replantejament de relacions
amb les altres religions cristianes i no cristianes...
L’esperança d’obertura i l’entusiasme que el Concili Vaticà II va desvetllar s’ha vist, en certa manera,
defraudat, però l’esperit que el va inspirar és viu i
reclama a hores d’ara un nou concili.

L’1 de gener de 1958 entren en vigor els Tractats
de Roma, els tractats constitutius de la Comunitat
Econòmica Europea, amb seu a Brussel·les, que
han signat l’any anterior Alemanya, França, Itàlia,
Bèlgica, Holanda i Luxemburg. Espanya no hi és;

Comença la carrera espacial. La Unió Soviètica havia llançat a l’espai el 1957 el primer satèl·lit
33

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

artificial –l’Sputnik 1–, que es desintegra el gener
de 1958 a l’atmosfera. L’any 1958, EEUU, després
de molts intents fallits, aconsegueix també posar
en òrbita el seu primer satèl·lit artificial, l’Explorer I.
Comença a funcionar la NASA. I comencen també
els intents de llançar coets a la Lluna, encara no
tripulats.
Edmund Hillary arriba al Pol Sud. L’expedicionari neozelandès que havia culminat la primera
ascensió a l’Everest, el 1953, arriba al pol Sud, seguint l’estela dels que l’havien precedit, Amudsen
i Scott, gairebé cinquanta anys enrere. L’expedició
anglesa de Vivian Fuchs, que hi havia de coincidir,
es troba encara a 200 milles del punt de destí; hi
arribarà també, dues setmanes més tard.
Es crea el Chupa Chups. El primer caramel amb
pal –Chups– , que havia emès l’eslògan Chupa Chups,
adopta finalment el nom de la seva frase publicitària,
popularitzada per la gent. El nom de la marca ha acabat designant qualsevol caramel amb pal.
Es creen els personatges d’Ibáñez, Mortadelo y
Filemón, que ompliran d’historietes els tebeos de
l’època. A la sèrie Mortadelo y Filemón, agencia de
información, Filemón és el cap d’una agència de
detectius –la T.I.A.– i Mortadelo és el seu ajudant.
Es generalitza a les carreteres el cotxe SEAT 600
–estàndards, amb dues portes, descapotables... El
model s’havia presentat el 1955, al Saló de l’Automòbil de Ginebra. El primer cotxe surt de la fàbrica
de la Zona Franca l’estiu de 1957 i al llarg de 1958
els 600 comencen a ocupar els carrers i les carreteres del país. L’aparició del cotxe utilitari posa les
34

bases per sortir ‘de cap de setmana’ i fins i tot de
vacances.
A Barcelona, que té 1.500.000 habitants, s’estrena la nova Facultat de Dret, al barri de Pedralbes.
La Facultat d’Econòmiques abandona la seu de la
Plaça de la Universitat i es trasllada a l’antiga facultat de Dret. La construcció del que els diaris anomenen Núcleo Universitario de Pedralbes, que ja
s’havia inaugurat amb la Facultat de Farmàcia l’any
anterior –adaptant-ne la construcció sobre les obres
d’un Col·legi Major–, tira endavant, en els terrenys
de la Diagonal, aleshores anomenada Avenida del
Generalísimo Franco. El Govern havia concedit set
anys enrere, el 1951, 200 milions de pessetes, una
aportació anàloga a la que s’havia concedit a la Ciu·
dad Universitaria de Madrid, a base de 25.000.000
de pesetas por año, a percibir durante ocho. Haurà
de permetre la construcció dels edificis de les Facultats de Dret, Farmàcia i Ciències, Escoles Tècniques Especials i Instal·lacions Esportives.
Els Instituts de Barcelona són pocs: Milà i Fontanals, Menéndez y Pelayo, Jaume Balmes, Montserrat, Ausias March, Verdaguer, Maragall... També
n’hi ha a Manresa, i Instituts Laborals a Vilafranca
del Penedès, Calella i Sabadell... En aquells anys
s’inaugura una Biblioteca Mòbil a l’Hospitalet. Patrocinada per la Diputació i l’Ajuntament, es tracta
d’un camió amb un remolc, que fa estades de quatre dies a diferents punts de la ciutat i completa el
recorregut cada quinze dies.
A l’Hospitalet, comencen les obres per a la supressió del pas a nivell de la carretera de Santa

Creu de Calafell (actual carretera de Santa Eulàlia).
Es reclama l’arribada del Metro al centre de la ciutat, perquè ja arriba a Santa Eulàlia des dels anys
30. Es presenta una clara resistència a les veus que
parlen d’una possible annexió de la ciutat a Barcelona. I es reclama ser seu judicial. L’Ajuntament ha
renovat tres regidors el desembre de 1957. El regidor de Cultura és, des de finals de l’any 57, Josep
Ferrando Marín.
La ciutat inaugura aleshores el Camp Municipal d’Esports. L’any anterior s’havia creat el Centre d’Esports de l’Hospitalet, per la fusió dels tres
equips més representatius de la ciutat (la UD Hospitalet –fundat el 1909-, el C.D. Santa Eulàlia -el
1950- i el CF Hércules, creat el 1953). Associada a
aquesta fusió hi havia la promesa de l’Ajuntament
de construir un camp de futbol que havia d’allotjar
el nou club. S’inaugura el maig de 1958 amb un
partit amb el FC Barcelona.
El paper de la dona és encara molt secundari, destinat a la llar i al servei de l’home. Segons
una entrevista concedida per la bibliotecària de la
Biblio­teca Mòbil, els homes llegeixen biografies,
història i geografia, i llibres tècnics de mecànica,
física i química. Les dones, novel·les i llibres de
religió. Les Escoles Professionals de la Dona pretenen encaminar-les a tasques professionals però
sobretot als càrrecs de mestressa de casa i mare de
família. Des del juny i durant tot l’estiu de 1958, el
diari Solidaridad Nacional du a terme l’elecció de
la Pubilla de Catalunya, en homenaje a la virtud y la
belleza de la mujer catalana. Al llarg de setmanes i
mesos apareixen publicades les fotografies de les

candidates (que han de tenir entre 16 i 25 anys i
ser solteres) a les pàgines del diari, que va recollint
les opinions dels lectors, per mitjà de les butlletes
de votació. L’elecció se celebra el 29 d’octubre de
1958 al Palau dels Esports de Barcelona, aleshores
el local cobert més gran de la ciutat.
L’ús públic del català està prohibit i queda limitat a l’àmbit domèstic i privat. Així, per exemple, un
article del diari de desembre de l’any 57 anuncia:
Moncada se escribe sin “t” intercalada, a pesar de
ciertos “innovadores”. Un sello del municipio de
1839 escribe bien el nombre de Moncada. L’any
59 s’havia de produir l’afer Galinsoga, arran de les
paraules pronunciades pel director de La Vanguar·
dia Española, Luís Martínez de Galinsoga, perquè
a l’església de Sant Ildefons de Barcelona s’ha fet
el sermó en català: “Todos los catalanes son una
mierda”. Un grup de joves catòlics (entre els quals,
Jordi Pujol) organitzen una campanya de boicot al
periòdic, que es va ampliant, i el mes de febrer següent Galinsoga és cessat. Durant aquests mesos,
el diari ha perdut subscriptors i s’ha vist obligat a
reduir pàgines. El Consell de Ministres substitueix
el director del diari per Manuel Aznar, avi del futur
president del govern espanyol. L’aparició de la primera revista en català, Serra d’Or, és possible el
1959, publicada per l’Abadia de Montserrat.
S’obre al públic el primer supermercat a Espanya, creat per la Comisaria de Abastecimientos y
Transportes. Fins aleshores i encara durant molts
anys, es comprava només a la plaça o als colma·
dos. La inauguració, presidida per les autoritats –el
Ministre de Comerç, representants de l’Església...–,
35

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

ocupa les primeres pàgines dels diaris: “La mis·
sió dels supermercats és la d’orientar i frenar els
preus”. I el Ministre Gual Villalbí, en el seu discurs
d’inauguració –que reprodueix La Vanguardia de 24
de desembre de 1958–, aclareix: El Gobierno no se
propone establecer esa red como una institución
oficial, que convierte al Estado en comerciante. Es·
tablece estas instituciones como modelo [...] Final·
mente, para que no se piense que el supermerca·
do crea una competencia a la industria privada del
comercio, los supermercados sólo funcionan por la
mañana. I encara: Esto no es una invención nues·
tra. Nosotros hemos podido aleccionarnos por lo
que se ha hecho ya en el exterior; además hemos
utilizado, en lo que convenía, la técnica extranje·
ra, para que nos aleccionase y hemos adaptado el
todo al modo de ser nacional.
Apareix el primer número de la revista Sissí. És
una revista dedicada a les noies, publicada per
l’Editorial Bruguera, que conté historietes de tipus
sentimental. L’èxit fa que l’editorial publiqui més
endavant altres revistes com Sissí, cuentos para
niñas i també Sissí juvenil... Després d’una primera època que havia començat el 1949, la revista
Florita inicia una segona època el 1958, publicada
per l’Editorial Hispano Americana. Aquest mateix
any apareixen les primeres històries d’El Jabato,
personatge creat per Víctor Mora i Francesc Darnís. Acompanyat del seu amic Taurus, combaten
els excessos dels emperadors romans. L’any 1956
ja ha aparegut El Capitán Trueno, personatge creat també per Víctor Mora i el dibuixant Ambros.
El Capitán Trueno, un cavaller del segle XII, viu
36

tota mena d’aventures amb els seus amics Goliath
i Crispín, i la seva enamorada, Sigrid. L’any 1958
se’n venen un milió d’exemplars. Apareix també el
primer tebeo d’Apache.
Cap a 1958, John Lennon, que toca en un grup
d’skiffle, s’aproxima al Rock and Roll. Ja toca amb
Paul McCartney i incorporen al grup George Harrison. És d’aquest any l’enregistrament més antic
dels Beatles, en una formació encara inicial de cinc
músics, que es completa amb Duff Lowe al piano i
Colin Hanton a la bateria, i que al llarg de la dècada
dels 60 ompliran el món de cançons.
El Dúo Dinámico neix a Barcelona el 28 de desembre de 1958. La primera actuació davant de públic és en el programa “La comarca nos visita”, de
Ràdio Barcelona. Ells havien decidit anomenar-se
The Dinamic Boys, però el presentador del programa, Enrique Fernández, diu que no sap anglès i els
presenta com al Dúo Dinámico. I aquest és el nom
que finalment adoptaran.
Se celebra la tercera edició del festival d’Eurovisió. Malgrat que guanya França, la cançó que es fa
més popular és Nel blu dipinto di blu (Volare), de
Domenico Modugno, que representa Itàlia i queda
en 3a posició. Havia resultat guanyadora del Festival de San Remo. L’any següent guanya Holanda, i repeteix Domenico Modugno, representant
d’Itàlia, amb la cançó Piove (Ciao, ciao, bambina),
que queda en 6a posició, havent guanyat també
prèviament el Festival de San Remo. Espanya no
hi participa, encara, tampoc, en aquests festivals.
En el món sonen les cançons d’Elvis Presley, Frank

Sinatra, Dalida, The Platters, Ritchie Valens, Buddy
Holly, Fats Domino, Paul Anka, Édith Piaf, Chuck
Berry, Claudio Villa... A Espanya, Los Tres de Castilla, Cinco Latinos, Conchita Bautista, José Guardiola, Luís Mariano, Gloria Lasso, Antonio Machín,
José Luís y su guitarra (i la cançó Mariquilla) i, naturalment, Juanito Valderrama, Lola Flores, Antonio
Molina, Lolita Sevilla, Rafael Farina, Sara Montiel,
Juanita Reina... Encara falten uns quants anys per
a la Nova Cançó, però el 1959 apareix un article
de Lluís Serrahima, amb el títol Ens calen cançons
d’ara, que marca el tret de sortida; poc després es
forma el grup Els setze jutges, que comença a cantar a principis dels anys 60.
Barcelona es prepara per rebre el senyal de televisió. La televisió espanyola s’havia inaugurat l’octubre de 1956 però encara no es rep a tot el país.
Diu La Vanguardia de 28 de novembre de 1958:
Ante la próxima puesta en marcha de la televisión
en Barcelona está a punto de terminarse la emisora
instalada en el Tibidabo. La antena de la emisora
de la TV barcelonesa, ya montada y reajustada, es·
pera, al pie de la Torre de las Aguas del Tibidabo,
el momento de ser izada hasta la cúpula. La torre
ha costat 15 milions de pessetes, pesa 3 tones i fa
17 metres d’altura -50, comptant amb l’alçada de la
Torre de la Societat d’Aigües-, que unido a la altu·
ra del Tibidabo (501’80 metros) permitirá alcanzar
la mayoría de los hogares. Hi ha un únic canal de
televisió, no cal dir-ho; en blanc i negre, està clar.
El 1958 s’emeten per televisió els primers espots
publicitaris enregistrats, ja que fins aleshores eren
en directe.

La ràdio és el mitjà més habitual i el més popular. Al 1956 havia aparegut als EEUU el primer
transistor de ràdio, que substituiria al llarg dels
anys següents la ràdio de vàlvules convencional.
Els espais més coneguts són els serials de Guillermo Sautier Casaseca, el Teatro Invisible, els contes de Matilde, Perico y Periquín -que es publicita
amb la cançó del Cola-Cao-, el Consultori d’Elena
Francis i el de Montserrat Fortuny, España para los
españoles, Taxi Key... I les veus de Lluís Pruneda,
Joan Viñas, Maria Matilde Almendros, Juan Manuel
Soriano, Joaquín Soler Serrano, José Luís Pécker,
Juana Ginzo, Jorge Carranza Gesa, Antonio Sola,
Federico Gallo, Jorge Arandes, Miguel Ángel Valdivieso... són familiars a totes les cases.

La ràdio era a
totes les cases

37

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

Publicitat a tota pàgina a La Vanguardia, que anuncia la pròxima
implantació de la televisió a Barcelona, el gener de 1958

La generalització de l’ús de la rentadora: un paso definitivo para la mujer.

38

Les comunicacions interurbanes per telèfon
són per centraleta. L’estiu de 1958 s’estrena el
telèfon automàtic entre Manresa i Barcelona, que
ja funciona amb Sabadell i Terrassa. No totes les
cases tenen telèfon i els telegrames -una mena
d’SMS prehistòric- es llegeixen per telèfon i després arriben a casa per correu. En el primer festival
de Benidorm, el 1959, triomfa la cançó de Monna
Bell, Un telegrama. L’any següent, la cançó guanyadora, interpretada per Arturo Millán, és Comu·
nicando.
Comença a estendre’s l’ús de la rentadora automàtica, que es convertirà als anys 60 en un aparell
quotidià. Les primeres només renten –amb un programa únic- i no escorren la roba; aquesta operació
havia de fer-se a mà, amb un escorredor manual,
amb dos rodets, a cops de maneta. A finals dels anys

50, ja s’anuncien amb centrifugadora. Les neveres
són de gel, que s’ha d’anar a comprar, recollir el desglaç en una cubeta, que cal buidar sovint. En aquells
anys es comencen a veure unes grans neveres elèctriques, la tecnologia punta del moment. El 1960 només l’1% de les cases espanyoles té televisió, el 4%
disposa de frigorífic i també el 4% té cotxe propi.
Una dècada més tard, la televisió ja és al 62% de
cases, el 63% té nevera i el 24 %, cotxe utilitari.
I a l’Hospìtalet, es creen l’escola privada Tecla
Sala i l’escola parroquial Casal dels Àngels. S’inicia també la construcció d’una gran escola a la Torrassa, la del pare Jaume Busquets, que ha de ser
el col·legi religiós Santiago Apóstol, l’actual Sant
­Jaume de la FEP. És també l’any 1958 quan es crea
el Copem, l’Institut Santa Eulàlia. I això sí que és
definitiu!

39

2. El naixement del COPEM

El marc legislatiu

Si fins als anys 50 l’educació franquista havia
posat l’èmfasi a crear ciutadans patriotes, catòlics
i afectes al règim, la incipient industrialització del
país i dels medis rurals i la falta de mà d’obra qualificada -a meitat de segle hi ha al país vuit milions
d’analfabets- van fer que la legislació franquista
organitzés l’ensenyament mitjà per tal de capacitar els ciutadans per a les noves èpoques. Els anys
cinquanta són una etapa de transformació de la
societat espanyola, comença el liberalisme econòmic i canvia la política educativa: es promou l’accés de la població al batxillerat elemental.
Les lleis d’Educació que estaven vigents permetien la creació de centres oficials –és a dir, públics– o bé privats –és a dir, particulars. Dins dels
centres públics hi havia els centres d’Ensenyament
Mitjà i Professional (els Instituts Laborals), regulats
per la llei de 1949, i els Centres d’Ensenyament
Mitjà (els Instituts de Batxillerat), regulats per la
llei de 1953. Aquesta última es refereix en els seus
articles 17, 21 i 41 a la possible creació de Centres
de Patronat.
El Decret de 23 d’agost de 1957 Sobre regu·
lación de los Centros de Patronato de Enseñanza
Media desenvolupa plenament aquesta possibili-

tat. La idea de Patronat representa que alguna altra entitat o institució –normalment l’Ajuntament,
però també l’Exèrcit, per exemple– assumeixi les
despeses i el finançament de l’institut.
En l’article 4t de la llei s’especifica: La consti·
tución de un Centro oficial de Patronato de En·
señanza Media podrá ser concertada entre el
Estado y cualquier Corporación o Entidad de las
enunciadas en el articulo veintiuno de la Ley de
Ordenación de la Enseñanza Media, pero no po·
drá tener lugar en localidades donde exista un
Instituto Nacional de Enseñanza Media para alum·
nos del mismo sexo que los del Centro Oficial de
Patronato proyectado.
El 20 de juny de 1958, uns mesos després
d’ocupar el càrrec, el regidor de Cultura –Josep
Ferrando– presenta al ple de l’Ajuntament de
l’Hospitalet una Moció per a la creació d’un COPEM a la ciutat. Serà aprovada el 2 de juliol. La
realitat del Centre de Patronat es farà efectiva el 5
de setembre del mateix any quan se signi, en Consell de Ministres, el decret de creació de l’Institut
d’Hospitalet, juntament amb els de Mataró i San
Fernando (Cadis).

43

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

Abans d’aquests tres Instituts de Patronat, només hem trobat la constitució d’un Centre de Patronat experimental, amb seu a Madrid. El BOE
del dia 27 d’octubre de 1954 publica: “DECRETO
por el que se crea en Madrid un Centro experi·
mental de Enseñanza Media en régimen de Pa·

Declaracions del Ministre
recollides a La Vanguardia de
26 d’octubre de 1958

44

tronato [...]”. Val a dir que aquest Patronat pioner
tenia com a vicepresident el mateix Lorenzo Vilas,
Director d’Ensenyament Mitjà en aquell moment
i en els anys següents. Assistirà com a tal, quatre
anys més tard, a la inauguració del primer Copem
després d’aquell: l’Institut de Santa Eulàlia.

Els altres COPEMs

El que denominem, doncs, com el nostre ­COPEM
va néixer juntament amb uns altres dos, el de Mataró i el de San Fernando (Cadis). Alguns dies més
tard, el 24 de setembre, es van nomenar els directors i secretaris dels dos primers; el nomenament
del director de San Fernando va haver d’esperar
fins al 8 d’octubre.
El nom del director del COPEM de Mataró era
Alexandre Satorras, un pedagog i filòsof que posteriorment ha donat nom a un dels instituts més
antics d’aquella ciutat, que en conserva la memòria. El nomenament de Secretària recau en la seva
esposa, Angeleta Ferrer, pedagoga també, i filla

precisament de Rosa Sensat. A la pàgina web de
l’institut Alexandre Satorras, en parlar de la història
del centre, es diu: El 23 d’agost de 1957 s’autorit·
zà la creació del Centre Oficial del Patronat d’En·
senyament Mitjà de la ciutat de Mataró (COPEM).
Si fos així, s’hauria avançat al nostre COPEM, però
aquesta només és la data de la llei que regula els
centres de patronat, no la de la seva creació. Una
altra referència diu: El nou centre, situat a la Plaça
de Cuba, on avui hi ha el CEIP Angeleta Ferrer, es
va inaugurar el 20 d’octubre de 1958. Aquí ja es
retarda, ja que el nostre COPEM es va inaugurar
el 19 d’octubre; just un dia abans. Així, doncs, la

Web de l’IES
­Alexandre Satorras,
que n’explica la
història

45

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

seu actual de l’escola Angeleta Ferrer correspon a
l’edifici que havia allotjat el COPEM de Mataró, extingit l’any 1966. El patronat d’aquest COPEM el
constituïa, com el nostre, el seu Ajuntament. Alexandre Satorras en va ser el director fins al 1966, en
què va passar a dirigir l’institut Joan d’Àustria, de
Barcelona.
Pel que fa al COPEM de San Fernando, que es
deia Rafael Estrada Arnaiz, va desaparèixer el 1969
i va quedar absorbit per l’IES Isla de León, que en
guarda la memòria. A la seva pàgina web en deixa
constància: Desde su inauguración en octubre de
1969, ha sido el primer Instituto Nacional y Mixto
de Enseñanza Media, en la ciudad de San Fernan·
do (Cádiz), aunque heredó la labor educativa del

Patronato municipal “Rafael Estrada Arnaiz”, que
se desarrolló de 1958 a 1969. El nom de Rafael
Estrada és el d’un almirall de l’Armada destinat a
Cadis als anys 40, però el Patronat era també municipal. L’edifici és l’actual Col·legi Almirante Laulhé,
de San Fernando.
Així, doncs, poc ens podíem pensar que de
COPEMs n’hi havia més, uns quants més, després
d’aquella llei que en va regular el seu funcionament. És fàcil trobar referències a d’altres Centres
de Patronat creats amb posterioritat: Molina de
Aragón (l’any 1959), Villacarrillo i Alcalá la Real, a
Jaén, i Morón de la Frontera, a Sevilla (l’any 1960)...
Però podem dir que, efectivament, el de l’Hospitalet és el més antic, juntament amb aquells altres
dos que van interrompre la seva continuïtat a finals
dels anys 60, quan ja s’havien creat altres instituts a
les seves ciutats.

Seu de l’antic COPEM de Mataró, avui escola Angeleta Ferrer

Web de l’IES Isla de León, que recull la història del COPEM
de San Fernando

46

El primer equip directiu

Pel que fa al nostre, de Copem, hi trobem com
a director, Demetrio Ramos, nascut el 1918, en
qui conflueixen tres o quatre característiques que
el defineixen alhora, malgrat que puguin semblar
en certa manera poc conciliables: especialista en
història d’Amèrica, falangista, Cap Provincial de la
Delegació del Ministeri d’Informació i Turisme a
Barcelona -de qui depenia directament la censura- i
director del Copem. El trobem ja l’any 1942 com a
col·laborador de la revista El Español, un setmanari
‘de la política y del espíritu’, i pronunciant conferències sobre la navegació colombina i l’empresa
del descobriment, a la Sociedad Geogràfica. L’any
52 ja és Delegat Provincial d’Educació Nacional a
Valladolid. Mentre continua la seva tasca universitària i d’investigació sobre la història americana, és
nomenat, el 1953, Delegat Provincial d’Informació i
Turisme a Barcelona.
En el moment d’aquest nomenament, la premsa
en diu: La prestigiosa personalidad del señor Ra·
mos es acreedora, desde hace años, de todas las
estimaciones, tanto por los méritos políticos que
concurren en ella como por la brillantez de su his·
torial literario y científico. La biografía de don De·
metrio Ramos, intensa y henchida de Lauros y que·

haceres, acredita el ardor y el entusiasmo con que
su vida entera se ha dado al servicio de la Patria.
Doctor en Filosofía y Letras, catedrático de Histo·
ria en Valencia, Barcelona y Valladolid; director de
Instituto (ho és del Milà i Fontanals), vicepresidente
del Patronato de Enseñanza Laboral, profesor de la
Escuela de Periodismo, asesor nacional de Educa·
ción y jefe de Prensa Nacional en 1942, pertenece
a la generación ya denominada del 36.
L’agost del mateix any 53 és nomenat Conseje­
ro Provincial del Movimiento. Tot seguit, comença
la seva activitat com a Delegat d’Informació i Turisme i inaugura a l’octubre a l’Escola de Periodisme
el Col·loqui sobre el tema «La viña y el vino»: Con
una rara unanimidad, con un acuerdo completo,
todos los mencionados en sus breves intervenci·
ones coincidieron en una afirmación rotunda, no
existe el vino químico, el vino vulgarmente llama·
do de polvos. També presideix els premis Ciutat
de Barcelona, l’obertura de curs a l’Ateneu, assisteix a la concessió del Premi Nadal, rep el Director
General de Premsa, es reuneix amb directors de
diaris i d’emissores de ràdio... El gener del 56 presenta, dins de la Setmana de Cinematografia Catòlica, la pel·lícula Marcelino, pan i vino i en des-

47

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

La Vanguardia,
14 de juliol de 1953

48

taca los valores religiosos de la cinta dentro de la
corriente de cine católico que siguiendo una línea
de fina intención espiritual tiene al propio tiempo
un alto valor pedagógico, educativo y ejemplar
para la juventud.
Els anys següents forma part de la Hermandad
Provincial de Alféreces Provisionales, de la qual arribarà a ser president, del Frente de Juventudes,
participa en l’Asamblea Nacional de la Vieja Guar·
dia, i continua pronunciant conferències.
L’any 1959 entrega el Premi Planeta, en un acte
televisat en directe –tota una innovació- des dels
estudis de Miramar, forma part de jurats literaris i
participa en congressos i simposis de la seva especialitat. Rep Directors generals i Ministres i el 1961
ingressa a la Asociación de Hidalgos a Fuero de
España. Cessa en el càrrec de Delegat d’Informació
i Turisme el 1962, i va a Mèxic per participar en un
Congrés d’Hispanistes.
L’any 1963, mentre és director del centre, comença un periple de dos mesos per Amèrica, on
dicta conferències i participa en col·loquis a les
Universitats de Mendoza, Córdoba i Buenos Aires.
A Lima participa al Congrés d’Història del Perú, i
també visita Santiago de Xile, Valparaíso, Asunción
i La Paz. És rebut com a membre de les Acadèmies
d’Història de Paraguai, Colòmbia i Argentina.
El 1966 deixa la direcció del COPEM i es trasllada a Valladolid, la seva ciutat, des d’on continuarà
amb l’activitat acadèmica i universitària.
El secretari del primer moment, Rafael Candel
Vila, nascut el 1903, n’és aparentment l’antítesi:

La Vanguardia,
3 de març de
1962

especialista en Ciències Naturals, doctorat a la Universitat de Madrid el 1926, llicenciat en Farmàcia a
la Universitat de Granada el 1931, republicà, catedràtic a l’Institut-Escola del Parc, el 1932. Segons
que explica la pàgina web de la Societat Catalana
de Geografia, institució filial de l’Institut d’Estudis
Catalans, a partir de 1933 fou l’ànima de la Jun·
ta de Ciències Naturals de Catalunya, pronuncià
nombroses conferències i signà diverses publicaci·
ons al Butlletí de l’Institut-Escola, des d’on maldà
perquè el coneixement de la natura abastés des de
l’ensenyament primari a l’universitari. El 1935 fou
nomenat director de l’institut Ausiàs Marc, de Bar·
celona. En aquests anys, es dedicà també a la re·
49

COPEM - IES Santa Eulàlia 1958-2008

Web de la Societat Catalana de Geografia: Rafael Candel

cerca científica, des de la Institució Catalana d’His·
tòria Natural. El protagonisme polític que adquirí
durant la República i el compromís que mantingué
amb l’ensenyança i la ciència catalanes li valgueren
l’exili el 1939.
Durant l’exili treballà a la Universitat de Tolosa
de Llenguadoc, on va obtenir el Diploma d’Estudis
Superiors de Física el 1940 i es doctorà de nou en
Farmàcia per aquella Universitat, el 1941. També va

50

estudiar Enginyeria geològica a la Universitat d’Estrasburg.
Tornà tan aviat cop va poder a Barcelona, on va
poder recuperar la plaça de catedràtic de l’Institut
Milà i Fontanals. El 1958 s’incorpora al COPEM i
anys més tard el tornem a trobar com a catedràtic
de Cristal·lografia i Mineralogia a la Universitat de
Salamanca, de Geologia a la de La Laguna i de
Geoquímica a la de Barcelona. Autor de més d’un


Aperçu du document LLibre COPEM.pdf - page 1/204
 
LLibre COPEM.pdf - page 3/204
LLibre COPEM.pdf - page 4/204
LLibre COPEM.pdf - page 5/204
LLibre COPEM.pdf - page 6/204
 




Télécharger le fichier (PDF)


LLibre COPEM.pdf (PDF, 6.4 Mo)

Télécharger
Formats alternatifs: ZIP



Documents similaires


degradaci de l art
llibre copem
la societat xarxa i el disseny contemporani
dag a2012m5 8v58n2p219 1
faena teniu arxius digitals i memo ria oral
smx m3 uf1 pt4 coronado quentin

Sur le même sujet..